
9.000 alumnes nous cada mes
La saturació a les aules catalanes reflecteix problemes estructurals i socials que posen en risc el futur de l'educació pública

Aquesta setmana hem sabut que, segons dades oficials, les escoles catalanes han d'absorbir 9.000 nous alumnes cada mes. Per fer-se una idea del problema que això representa, n'hi ha prou de tenir en compte que, segons la mateixa Generalitat, hi havia 1.610.346 alumnes matriculats al sistema educatiu català el curs 2024/25. Dividint el nombre total d'alumnes pel nombre aproximat d'escoles (uns 5.500 segons l'Idescat) dona una mitjana general d'uns 290 a 300 alumnes per centre. És a dir, caldria obrir cada mes 30 escoles noves per absorbir els nouvinguts. Que el lector recordi aquest fet per entendre la magnitud de la tragèdia.
S'argumentarà que el sistema actual té la capacitat d'integrar els nouvinguts ajustant el seu funcionament. El problema és que aquests ajustos consisteixen en l'augment de les ràtios alumnes-professor, un augment exponencial de la burocràcia que sufoca el professorat i, per descomptat, un augment constant de la minorització del català en l'àmbit escolar. En una paraula: aquest increment d'alumnes es pot acomodar, però a costa de la qualitat del sistema educatiu, que fa anys que s'està deteriorant de manera accelerada.

Pocs gremis estan tan desmoralitzats com el gremi docent. Tot hi conspira: la successió de lleis educatives estúpides, la successió de ministres i consellers estúpids, la implementació forçada d'innovacions pedagògiques estúpides, la penetració de tota mena d'iniciatives woke estúpides, l'estúpida insistència a eliminar els pilars bàsics com l'autoritat, la memorització i l'esforç, establint que un estudiant pot passar un any amb el 100% de les assignatures suspeses. A les escoles catalanes hem arribat al punt que es canten nadales “laiques” per celebrar el “solstici d'hivern”, però el Ramadà se celebra perquè, com ens va recordar l'il·lustre Manuel Delgado, el Ramadà forma part de la cultura catalana.
L'escola no serveix com a ascensor social, ni com a pilar de formació, ni com a baluard de defensa de la llengua pròpia. Els que tenen la sort de poder pagar l'educació privada protegeixen els seus fills, fins a cert punt, del tsunami, però el sistema públic no ho aguantarà.

Un desitjaria que els responsables finalment es traguessin la màscara i expliquessin clarament el seu propòsit: “Senyors, el nostre model educatiu és el dels carrers de Marràqueix; la nostra idea és que els alumnes mengin amb les mans, defequin en la via pública i lloïn el Profeta, beneït sigui, cinc vegades al dia”. Aleshores podríem entendre que aquests perpetradors no estan fracassant en la seva missió, sinó que compleixen de manera exemplar la seva tasca, que no és més que establir la degradació, la islamització i el caos generalitzat.
Pel que fa a la defensa del català, només assenyalar que hi ha indicis (lleus indicis, mínims indicis) que tota aquesta turba d'africans i asiàtics no arriba al país motivada per l'amor a Pompeu Fabra. No surten dels seus països per venir a aprendre pronoms febles o per llegir Rodoreda. Si a això hi afegim el contingent de sud-americans que, per pura inèrcia natural, acostumen a viure la seva vida fent servir el castellà, podem concloure que fa temps que s'ha traspassat el punt de no retorn. Cap civilització, mai, enlloc ni en cap moment, ha sobreviscut a l'obertura sense restriccions de les seves fronteres. És una cosa que simplement no ha passat. Però per adonar-se d'això, cal haver estudiat història, no ecofeminisme resilient. Així ens va.
Més notícies: