La Leire

Pels que ens movem sovint entorn del Partit Socialista o Pedro Sánchez, el nom de Leire Díez Castro no ens és nou. La “fontanera del PSOE”, com se l’ha batejat arran de les gravacions que s’han difós en els darrers dies, en les que oferia pactes amb la fiscalia a empresaris presumptament —i alguns no tan presumpte— a canvi de draps bruts del cap de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil.

La Leire, com la coneixen a Ferraz, seu federal del PSOE —malgrat que ara, els principals dirigents del partit, diguin no haver-la vist mai allí—, representa el pitjor de la política. Amb una vida dedicada única i exclusivament al partit, sense gaire ofici ni benefici més enllà de la política, Leire Díez ha estat capaç de grimpar fins al més alt, sense que hagi fet cap mèrit en benefici del comú per arribar on ha arribat. Però ja sabem de què va la política últimament. En el darrer que pensen, els nostres governants, és en el ciutadà.

La “fontanera del PSOE”, malgrat que ella i Santos Cerdán ho neguin, és el braç executor del número tres del Partit Socialista per a la feina bruta. L’encarregada de dissenyar campanyes difamatòries contra jutges, periodistes i rivals polítics, entre els quals Carles Puigdemont i Junts, amb l’únic fi de preservar el poder i tapar els seus escàndols. Perquè el seu amo directe, de qui rep ordres, pagades per ves a saber qui —que ningú treballa per amor a l’art—, té molts escàndols als quals haurà de fer front ben aviat.

De les gravacions que s’han difós aquesta setmana, en un treball periodístic d’excel·lència encapçalat pels companys de El Confidencial i de The Objective, se’n poden extreure moltes conclusions. La principal, però, per a mi, és la falta d’intel·ligència i preparació que hi ha a la política espanyola. Que una barroera com Leire Díez pugui actuar com ha actuat per afavorir els interessos polítics del partit que governa, només demostra que podrida que està la política a Espanya.

No, Leire Díez no ha actuat sola. Ni tampoc estava fent cap investigació per a escriure un llibre sobre els hidrocarburs —que dubto tingués massa interès pel lector—. La ‘fontanera del PSOE’ actuava d’acord amb el que en cada moment volia Santos Cerdán i Ferraz. Pels qui hem trepitjat sovint la seu del Partit Socialista —no ara, ja que a alguns ens han vetat per fer el periodisme que està deixant al descobert totes les seves vergonyes i males arts—, sabem que allà dins n’hi ha uns quants de mafiosos. Preguntin per Ion Antolín, pseudodirector de comunicació i amenaçador en cap. Per sort també hi ha bona gent al PSOE, tot i que en l’actualitat les rates els passin per sobre.