El conflicte a Gaza 2023-2025. Manipulació narrativa i crisi política a Israel

Intentar escriure alguna cosa seriosa, recolzada en fonts acadèmiques i fent un esforç per mantenir un mínim d’equidistància, es fa força complex per la passió amb què es viu tot el que està passant a la zona. La tragèdia d’una guerra en què hi ha dos milions de civils atrapats és dolorosa en extrem i de vegades impedeix veure una mica més enllà de la superficialitat amb què molts mitjans generalistes aborden el conflicte.

Les arrels són profundes, no cal remuntar-se gaire més enrere, encara que ja siguin diverses dècades les que han contemplat l’odi entre uns i altres. Per contextualitzar en un format modern caldria retrocedir a 2005, quan Israel va executar el seu pla de "Desconnexió Unilateral" i es va retirar completament de la Franja de Gaza. Encara que la comunitat internacional inicialment va interpretar la retirada israeliana com un avanç cap a la pau, el buit de poder va ser ràpidament ocupat per Hamàs després de la seva victòria a les eleccions palestines de 2006 i el subseqüent conflicte intern amb Fatah, que va culminar amb l’expulsió de l’Autoritat Nacional Palestina de Gaza el 2007. Des de llavors, només hi ha hagut un amo i senyor a la Franja: Hamàs.

A partir de 2007, Israel i Egipte van imposar un bloqueig a l’enclavament, amb l’objectiu declarat d’impedir el flux d’armes cap al grup islamista. No obstant això, Hamàs va aconseguir consolidar un complex sistema de túnels i xarxes de contraban, en part gràcies a l’ajuda econòmica iraniana i al suport tècnic d'Hesbollah des del Líban. Entre 2008 i 2021, van esclatar múltiples rondes d’enfrontaments entre Hamàs i el seu poderós veí, normalment caracteritzades per breus períodes de violència intensa seguits per treves negociades per actors com Egipte o Qatar.

L’atac massiu del 7 d’octubre de 2023 va representar una evident ruptura amb aquesta dinàmica. La incursió va suposar la primera acció terrestre de Hamàs dins de territori israelià des de la Segona Intifada, i un ús simultani de coets, parapents, moviments motoritzats i petites unitats d’entitat secció perfectament instruïdes i coordinades. Aquest canvi estratègic radical i la presa de 240 ostatges va desfermar una resposta militar israeliana a gran escala, que va suposar l’inici d’una guerra prolongada que en arribar juny de 2025 encara continua i sembla lluny de resoldre’s. Cal dir que la resposta israeliana venia precedida d’un gran suport de l’opinió pública estatal que va interpretar el casus belli com a causa suficient per iniciar accions armades.

La resposta internacional a aquests fets va ser inicialment de suport a Israel, especialment per part dels Estats Units i la Unió Europea, amb l’excepció d’alguns grups polítics amb representació minoritària. Tanmateix, amb el pas dels mesos i l’increment del nombre de víctimes civils a Gaza, el to de la comunitat internacional va començar a tornar-se més crític. A diferència dels conflictes anteriors, l’abast regional de l’actual enfrontament, amb atacs coordinats des d’altres territoris com Síria, Iemen i Líban, i el ‘vull i no puc’ iranià, ha generat una profunda preocupació global sobre les possibilitats d’escalada en una regió que no es caracteritza per ser especialment tranquil·la.

Així, la fase iniciada l'octubre de 2023 no es pot interpretar simplement com una continuació dels episodis de violència anteriors. Representa una evident mutació qualitativa del conflicte en què Gaza s’ha convertit no només en un front de caràcter local, sinó en l’epicentre d’una guerra de projecció regional amb profundes conseqüències per a l’estabilitat d’Orient Mitjà. La naturalesa ideològica del conflicte, l’ús de tècniques tàctiques i procediments híbrids per part de Hamàs, i l’augment de la polarització interna a Israel converteixen aquesta etapa en una transformació estructural que ja no es pot reduir a la dicotomia ocupació/resistència, sinó que s’ha d’abordar com una guerra prolongada amb múltiples dimensions: religiosa, regional, tecnològica, humanitària i narrativa.

Un dels elements clau, i que s’obvia des de la passió occidental quan s’enarbora amb màxima celeritat la bandera dels tres califats i el vermell haiximita, rau en la ruptura interna dins del moviment palestí entre Fatah i Hamàs, que presenta Palestina com dues realitats oposades. Cal recordar com el 2007 Fatah va ser expulsada de la Franja després de dies d’enfrontaments.

Des de llavors, la divisió territorial i política entre Cisjordània, on encara es manté el govern de l’Autoritat Palestina, i una Franja controlada per Hamàs, ha obstaculitzat qualsevol esforç de reconciliació palestina o de negociació viable amb Israel. Egipte i altres països àrabs van intentar aconseguir un govern d’unitat nacional, però sempre sense èxit. Hi ha profundes diferències ideològiques i estratègiques entre ambdues organitzacions.

Vist doncs en retrospectiva, la presa de poder de Hamàs va transformar l’enclavament en una plataforma militaritzada i autònoma, en constant confrontació amb Israel. El caràcter islamista radical del grup, el seu rebuig a l’existència de l’Estat d’Israel i la seva dependència de suports regionals com l’Iran i grups al Líban i Iemen han impedit qualsevol avenç diplomàtic significatiu durant més d’una dècada. Sense comprendre això és impossible analitzar el conflicte actual.

Anàlisi estratègica dels atacs múltiples

El mateix dia 7, Hamàs va demostrar una capacitat operativa molt més sofisticada, qualitativament i quantitativament, que en els conflictes anteriors. L’ús simultani de més de 5.000 coets en qüestió d’hores no només va superar completament la capacitat de defensa aèria israeliana en certs sectors, sinó que va ser acompanyat d’un assalt terrestre sense precedents i amb un nivell de violència i brutalitat que no es coneixia. A part de l’atroç de la incursió, la veritat és que es va evidenciar una preparació de llarg termini i una coordinació regional que va sorprendre tothom.

A l’ofensiva inicial s’hi van sumar ràpidament atacs al nord de la Blue Line, per part d'Hezbol·là, que va disparar coets cap a la regió de Galilea i Metula, així com projectils des de Síria i drons explosius llançats pels houthis des del Iemen. L’Estat Major de les IDF ha declarat que més de 18.000 coets han estat llançats cap al seu territori entre octubre de 2023 i maig de 2025, dels quals, prop del 85% han estat interceptats. Tanmateix, el 15% restant ha causat importants danys estructurals i també algunes baixes civils.

Els coets emprats inclouen des dels rudimentaris Qassam fins a algun míssil com el Fajr-5 subministrat per l’Iran. L’ús de drons armats inclou també una expansió cap a la dimensió aèria amb difícil defensa. Per la seva banda, la doctrina israeliana ha recorregut a atacs massius de represàlia coneguts com a "Doctrina Dahiya" i ha ampliat l’ús d’intel·ligència artificial per seleccionar objectius urbans a Gaza.

Els sistemes de guerra electrònica han augmentat la seva ja reconeguda importància. Israel ha fet servir el sistema Scorpius per interferir senyals de drons hostils, mentre que Hamàs ha recorregut a GPS modificats i sistemes de navegació inercial per evitar el rastreig. La guerra presenta una fusió entre tàctiques insurgents tradicionals i tecnologies militars modernes, fent cada cop més difusa la frontera entre guerra convencional i insurgència híbrida.

Des d’una perspectiva estratègica, Israel s’enfronta a un dilema summament complex, com ja avançàvem en un article l'octubre de 2023 en aquest mateix mitjà: respondre amb contundència per mantenir la seva dissuasió sense erosionar la seva legitimitat internacional. Mentrestant, Hamàs ha demostrat que pot coordinar amb altres actors regionals, cosa que transforma el conflicte en una amenaça de més abast.

En termes tàctics, un dels aspectes més cridaners ha estat l’ús d’eixams de coets com a estratègia per saturar els sistemes defensius israelians. Iron Dome, encara que ha demostrat la seva incontestable eficàcia per interceptar llançaments esporàdics, no respon amb el mateix èxit davant onades massives. Només cal seguir el perfil de Telegram de les IDF (Forces de Defensa Israelianes) per adonar-se que Israel és atacada pràcticament cada dia al seu territori i que els seus ciutadans han d’acudir als refugis molt més del que es podria imaginar a occident.

Aquesta simbiosi entre actors no estatals amb patrocinadors estatals, fonamentalment l’Iran, presenta un desafiament estructural per a l’equilibri de poder a Orient Mitjà. El component missilístic d’aquesta guerra, combinat amb la creixent pressió internacional i els dilemes ètics que presenta el combat en zones urbanitzades, converteix el conflicte a Gaza en un escenari especialment singular.

Crítica metodològica als recomptes de baixes

Anem ja a un dels aspectes més polèmics del conflicte, la difusió de xifres de víctimes civils a Gaza. Cal dir que una sola baixa civil ja representa un fracàs de la mateixa humanitat.

Diverses organitzacions, incloent-hi l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de les Nacions Unides (OCHA), han informat des de l’inici de les hostilitats sobre el nombre de morts i ferits, basant-se principalment en dades proporcionades pel Ministeri de Salut de Gaza. Aquesta entitat, però, està directament subordinada a l’administració de Hamàs, la qual cosa ha suscitat no poques sospites de manipulació. D’altra banda, com passa al sud del Líban amb Hesbol·là, Hamàs controla els treballadors locals que treballen per a Nacions Unides, el flux d’ajuda humanitària i qualsevol factor organitzatiu sobre el terreny.

Malgrat aquestes preocupacions, molts organismes internacionals continuen utilitzant les xifres de Hamàs com a base dels seus informes i articles, fins i tot quan no es proveeixen llistes detallades o proves documentals de les identitats i edats de les víctimes. En anteriors rondes del conflicte, s’ha documentat que Hamàs ha inclòs combatents entre els morts civils. En tot conflicte asimètric, quan cada soldat es camufla com un civil més, és molt difícil poder verificar si es tracta d’un milicià o no. Tothom ha estat testimoni també de la manipulació d’imatges i de l’atribució a Israel d’explosions causades per coets fallits propis. No hi ha dubte que tots aquests esdeveniments debiliten la legitimitat de les xifres donades per Hamàs.

Addicionalment, organitzacions com B’Tselem i el Jerusalem Center for Public Affairs han advertit sobre la impossibilitat pràctica de fer verificacions independents dins d’una zona de guerra controlada per una organització armada que persegueix periodistes i restringeix l’accés a observadors externs. Les IDF, per la seva banda, han publicat imatges d’instal·lacions militars camuflades en hospitals, escoles i mesquites, subratllant que la lluita urbana a Gaza no permet una diferenciació entre edificis protegits pel dret internacional humanitari i d’altres que no ho són. L’ús d’aquests per a fins bèl·lics fa que aquestes instal·lacions perdin el seu estatus de protecció.

Aquest context planteja una disjuntiva per a la comunitat internacional: si no existeixen mecanismes fiables de verificació, les xifres difoses poden acabar reforçant la narrativa de Hamàs, afectant la percepció pública global sense aportar un coneixement real de la situació sobre el terreny.

Alguns analistes, que cito al final d’aquest article, han proposat que s’estableixi una comissió internacional de verificació de baixes, similar a les que es van utilitzar als Balcans o Ruanda, amb participació d’organitzacions no governamentals independents i accés controlat per corredors humanitaris. Tanmateix, Hamàs ha rebutjat sistemàticament qualsevol mena de fiscalització externa, argumentant que constitueix una forma de "colonialisme informatiu".

Mentrestant, els mitjans internacionals, i en aquests cal incloure-hi els espanyols, reprodueixen diàriament els informes de víctimes sense clarificacions metodològiques. Aquest fenomen genera un efecte de retroalimentació narrativa en què els números, siguin precisos o no, acaben configurant la percepció de legitimitat de les accions militars israelianes. L’anàlisi crítica d’aquestes dades és, per tant, no només una qüestió tècnica, sinó també política i informativa. Així, l’ús de terminologia molt dura, emprant fins i tot el terme genocidi, ha sortit dels llavis de periodistes, polítics i fins i tot de responsables públics occidentals.

L’impacte polític intern a Israel

La guerra prolongada ha generat fortes tensions dins del sistema polític israelià, marcat per una coalició de govern inestable i un creixent descontentament ciutadà. El primer ministre Benjamin Netanyahu ha estat criticat per la seva gestió del conflicte, particularment per no haver previst ni evitat l’atac del 7 d’octubre de 2023, que alguns consideren com un dels majors fracassos d’intel·ligència de la història de l’Estat d’Israel.

Si donem una ullada a les enquestes internes més recents, la de l’Institut Democràtic d’Israel i Kan News va revelar que més del 64% dels israelians considera que Netanyahu no ha gestionat adequadament la guerra. A més, prop del 48% dels enquestats donaria suport a la dissolució del Parlament actual i la convocatòria d’eleccions anticipades. El conflicte ha aprofundit les ja notables diferències entre sectors conservadors, nacionalistes i religiosos amb una oposició laica que denuncia la pèrdua de legitimitat de l’actual govern.

Dins de la coalició que ostenta el poder, figures com Itamar Ben-Gvir, ministre de Seguretat Nacional, i Bezalel Smotrich, a càrrec de la cartera de Finances, han pressionat perquè el bloqueig a Gaza s’endureixi encara més, oposant-se a qualsevol mena de treva o negociació amb mediadors internacionals. Aquesta pressió ha restringit el ja escàs marge de maniobra de Netanyahu en la seva dèbil política exterior. Sobretot, en un moment en què les demandes dels seus aliats internacionals perquè es faciliti l’entrada d’ajuda humanitària a la Franja de Gaza s’han intensificat.

En paral·lel, les protestes ciutadanes han guanyat força, especialment a Tel-Aviv, Haifa i Jerusalem. Milers de ciutadans exigeixen responsabilitats polítiques, reformes en els serveis d’intel·ligència, i una estratègia diferent davant el conflicte palestí. La societat israeliana, acostumada a patir atacs i a implicar-se de ple en assumptes de seguretat i defensa, s’enfronta a una crisi de confiança institucional que no es plantejava des de la Segona Intifada.

Des d’un punt de vista estratègic, la fractura interna debilita la capacitat d’Israel per formular una política de llarg termini a Gaza. És innegable que existeix un consens ampli sobre la necessitat de desmilitaritzar la Franja i neutralitzar Hamàs, encara que no hi ha acord sobre com aconseguir-ho ni quin paper han de jugar actors externs com els Estats Units, Egipte o l’ONU. A la Unió Europea no la sumo a l’equació per la seva pròpia divisió interna i les decisions unilaterals que han pres alguns líders nacionals qüestionant una resposta comuna dels 27.

En definitiva, el front intern israelià s’ha convertit en un camp de batalla polític, on la guerra a Gaza no només es lliura amb les armes que porten desenes de milers de joves i reservistes, sinó també amb vots, enquestes i mobilització civil.

Aquesta situació també ha reactivat el debat sobre el paper de les IDF i la relació civico-militar. Alguns sectors dins de les files dels de verd han expressat informalment el desacord amb les decisions del gabinet polític, especialment pel que fa a la durada indefinida de les operacions sense una estratègia clara d’assoliment d’objectius i sortida d’una situació cada cop més complexa. No són pocs els exgenerals que han fet declaracions demanant un replantejament de la política d’ocupació i bloqueig, advertint sobre els seus efectes a llarg termini, la crisi humanitària i el fangar urbà en què les tropes han de combatre cada dia.

En aquest context, el conflicte amb Hamàs no implica únicament un repte militar i diplomàtic. S’ha convertit també en un catalitzador de possibles transformacions institucionals profundes dins del mateix sistema polític israelià. La crisi actual pot marcar l’inici d’una reconfiguració del lideratge nacional o, alternativament, d’una major radicalització del bloc governant si es percep que cedir és sinònim de feblesa.

Cobertura mediàtica occidental i narrativa als mitjans

El component mediàtic del conflicte ha adquirit una importància estratègica que no tenia precedents. Des dels primers dies de l’ofensiva israeliana en resposta als atacs de Hamàs, les xarxes socials es van convertir en un escenari paral·lel de confrontació, on imatges de nens morts o ferits, edificis destruïts, un paisatge desolador i mares o pares destrossats per la pèrdua dels seus fills van captar immediatament l’atenció global. Hamàs, conscient d’aquesta dinàmica, ha desenvolupat una molt eficaç maquinària propagandística que empra l’emoció com a arma principal per a la victòria del relat.

Aquesta estratègia ha aconseguit un doble impacte. D’una banda, generant una onada de suport popular cap a la causa palestina en sectors progressistes d’Occident que des de molt aviat es van posicionar contra les accions israelianes. Tots hem vist les reaccions a universitats i l’activisme d’alguns mitjans independents. D’altra banda, s’ha soscavat la imatge internacional d’Israel, que apareix retratat com una potència ocupant desproporcionadament violenta, fins i tot quan actua en resposta a atacs terroristes deliberats.

Plataformes com TikTok, Instagram i X han facilitat la difusió de continguts manipulats o fora de context. Alguns vídeos virals mostraven imatges de conflictes antics o fins i tot d’altres regions com Síria, atribuïdes falsament a bombardejos israelians. Organitzacions de verificació de dades com Bellingcat i Digital Forensic Research Lab han documentat múltiples casos de desinformació activa impulsada des de comptes associats a grups islamistes.

L’ús d’intel·ligència artificial generativa per crear imatges de patiment o martiri ha afegit una capa més de complexitat al combat narratiu. Encara que Israel ha intentat contrarestar aquesta ofensiva digital mitjançant rodes de premsa, publicacions oficials en múltiples idiomes i presència diplomàtica a les xarxes socials, el seu impacte ha estat limitat en l’àmbit de l’opinió pública jove global.

El conflicte de Gaza no només es lliura amb armes i coets, sinó també amb algoritmes i tendències. El resultat d’aquesta guerra simbòlica té greus conseqüències directes en la legitimitat política dels actors implicats, en la narrativa històrica del conflicte i en la pressió que els governs democràtics han de suportar per definir una postura diplomàtica.

Perspectives diplomàtiques

Els debats en fòrums internacionals s’han intensificat buscant una solució al conflicte, des del Consell de Seguretat de Nacions Unides fins a trobades bilaterals amb potències regionals. Tanmateix, fins avui, 4 de juny de 2025, no ha emergit una estratègia clara de resolució que sigui acceptable per a les parts implicades. Les propostes de cessament de les hostilitats presentades per Egipte, Qatar i els Estats Units han topat amb la negativa d’Israel a permetre que Hamàs romangui com a actor polític.

Una de les alternatives explorades ha estat la conformació d’una administració interina a Gaza sota tutela internacional, possiblement, amb participació de l’Autoritat Nacional Palestina i el monitoratge o mentorització de països àrabs com Jordània. No obstant això, aquesta fórmula presenta greus dificultats, incloent-hi el mateix consens dels actors palestins i la desconfiança d’Israel envers qualsevol solució que no garanteixi una desmilitarització efectiva. L’experiència amb el Líban després del conflicte de 2006 és un exemple que el desarmament d’un grup armat amb naturalesa híbrida és complex per a tropes de Nacions Unides.

Una altra proposta planteja l’establiment d’un corredor humanitari permanent gestionat per una coalició internacional, amb inspecció de carregaments i personal per assegurar que no s’hi introdueixin armes. Encara que teòricament viable, la seva implementació requeriria presència militar estrangera en una quantitat sense precedents a la regió, cosa que és políticament sensible per a molts països implicats.

La diplomàcia del gabinet Trump es troba en una posició ambigua. D’una banda, defensa el dret d’Israel a l’autodefensa; de l’altra, afronta creixents pressions internes i externes per exigir un alto el foc humanitari prolongat. La Unió Europea, per la seva banda, s’ha dividit entre els països que defensen sancions a Israel i els que mantenen postures més alineades amb Tel-Aviv.

En definitiva, qualsevol sortida sostenible al conflicte requereix una redefinició profunda de les condicions de seguretat, representació política i desenvolupament econòmic a la Franja de Gaza. La certesa de les autoritats israelianes de l’ús de corredors humanitaris perquè Hamàs rebi subministraments d’armes o municions, així com la gestió de la necessitat que fa l’organització amb la mateixa població de Gaza, a través del monopoli del repartiment de l’ajuda, posen Netanyahu en una complicada cruïlla. D’una banda, els seus aliats, dels quals depèn per continuar amb l’esforç bèl·lic, li demanen que garanteixi l’ajuda humanitària, de l’altra, els seus socis de govern més radicals, dels quals depèn per seguir al poder, exigeixen un bloqueig estricte i culpen Hamàs del desastre humanitari que se’n derivi.

El relat ha arribat a un punt en què hi ha sobre la taula fins i tot acusacions de genocidi cap a Israel i peticions d’aïllament internacional. Fins i tot el concurs d’Eurovisió, per segon any consecutiu, es va convertir en un escenari de confrontació política. És impossible romandre aliè i impassible davant les imatges de destrucció i les múltiples baixes civils, però també cal reflexionar sobre la responsabilitat de cadascuna de les parts en aquest desastre humanitari.

Per escriure aquest article s’han consultat les següents fonts:

• Dostri, O. (2023). Hamas’s October 2023 Attack on Israel. Military Review.
• Segell, G. (2025). Israel vs. Hamas Expands to Eight Fronts. IGI Global.
• United Nations Security Council (2024). Document N2418399.
• Byman, D. (2024). A war they both are losing: Israel, Hamas and the plight of Gaza. Survival.
• CBS News. (2025, May). U.S.-Israel-backed Gaza humanitarian aid effort off to tumultuous start.
• Reuters. (2025, May 28). Israeli government hits back as international pressure over Gaza mounts.
• Times of Israel. (2025, May). Encuesta: majoria critica la gestió de Netanyahu del conflicte.
• Bellingcat & Digital Forensic Research Lab (2024). Reports on social media misinformation during Gaza conflict.